Sovint se'ns mostra el franquisme com una dictadura descafeïnada i més pròxima al relat dels 25 años de paz que no pas dels morts de les cunetes. Els guanyadors van planificar el terror amb voluntat d'extermini. Implicar-se en la lògica repressora assegurava tranquil·litat i, fins i tot, podies arribar a ser algú dins el nou ordre. La institucionalització de la repressió va ser el fet cohesionador dels guanyadors. El terror com la seva millor arma. Joan Ventura Solé en el seu llibre La postguerra a Valls escriu: “Des dels centres de poder de la ciutat es planificaven operacions d'escarment contra el vençuts, i la caça de l'home esdevingué un esport divertit quan la decisió es deixà a les mans més radicalitzades de la població...”

Mentrestant, els vallencs perdedors començaven un camí ple de dificultats. Molts van marxar a l'exili on, passarien pels horrorosos camps francesos i alguns d'ells acabarien els seus dies als caps nazis. La resta, marcats com a “rojos”, patiren els tribunals militars, la fosca presó, el treball forçat o trobarien la mort a mans d'un escamot d'afusellament a la muntanyeta de l'Oliva de Tarragona.

14 d'abril del 2016 i com a punt primer de la moció aprovada sobre la recuperació de la memòria històrica vallenca es farà un acte d'homenatge a totes les represeliades i exiliades vallenques. Ara caldrà treballar conjuntament, per fer efectius el més ràpid possible, els altres punts de l'acord. Anem tard, massa tard, però tenim davant un mur de silenci antic i molt llarg, un mur que, poc a poc, anem esquerdant malgrat la dificultat de remoure un passat col·lectiu tant ple de dolor. Retirar la simbologia, reparar i dignificar les qui van patir la repressió i l'exili és tant imprescindible com donar a conèixer tot el que va passar a Valls acabada la guerra, tenim el deure de saltar-nos el mur de silenci perquè la desmemòria i l'oblit legitimen als guanyadors.

Marc Trilla
Crida per Valls - CUP