Avui dia, sovint associem al consum, les activitats que destinem al nostre temps lliure i a l’oci, entenent que una gran part dels recursos econòmics propis que no invertim a les despeses corrents i que tampoc no destinem a l’estalvi, les invertim en oci. Aquesta relació de fets no la realitzem per una qüestió de naturalesa humana, sinó que la fem degut a uns hàbits socials que, de mica en mica, han creat la pròpia societat i el seu desenvolupament.   

  La cultura de masses -teatral, cinematogràfica o musical- no arriba a transformar-se en tal cosa a través de canals que valorin la seva qualitat i que posteriorment aconsegueixin posteriorment que esdevingui popular o massiva. Més aviat, el que succeeix generalment, és que uns patrons televisius o radiofònics, sovint vinculats a sectors comercials, ens repeteixen contínuament allò que culturalment hem de consumir. En podríem dir la “cultura teledirigida” vinculada sempre al consum i a l’oci.   

  També podríem incloure com a oci actual el fet d’anar un dissabte a la tarda a comprar, o bé el fet d’escollir com a lloc de passeig un centre comercial. Dins d’aquesta norma també hi entraria el fet gastronòmic, i és que destinem força diners per anar a menjar fora de casa; i també podríem parlar de la pràctica d’activitats a través d’empreses que gestionen el temps lliure.     

 En resum, no només necessitem  temps lliure que puguem destinar a l’oci sinó que també necessitem un grapat de diners per fer-ho.   

  El model de ciutat-vida que s’està implantant des de ja fa molts anys, ens porta a crear ciutats on l’habitatge passa a ser un gran refugi aïllat de la resta. S’ha prioritzat un model de ciutat més semblant al nord-americà, d’habitatges unifamiliars en zones de poca vida i escassos serveis, al model típic mediterrani de ciutat compacta amb comerços i serveis de proximitat. A ningú no se li escapa els grans beneficis econòmics que genera una zona d’habitatges unifamiliars. Tampoc a ningú no se li escapa el model de societat que aquests generen.    

  A partir d’aquí, ens trobem amb una part de població, cada cop més majoritària, que viu a l’exterior del nucli del poble i que destina el seu temps d’oci a consumir en zones comercials. Difícilment aquests hàbits aniran canviant. El model de vida actual sovint no permet escollir,  tot i que a nosaltres ens sembli que som sobirans en tot allò que fem. En això, hi té una relació directa el planejament de ciutat que es faci des de les administracions, ja que condicionaran el model d’oci que després hi podran practicar els seus ciutadans.   

   A Valls tenim la sort de no tenir cap macro-zona d’oci multifuncional orientada al consum desmesurat. És evident però, que la manca d’algun tipus de zona d’oci i també d’ambient nocturn és un dels fets que empeny molts habitants de la ciutat a buscar en zones foranies una oferta determinada d’oci inexistent a Valls. Seria interessant de pensar en això i adonar-nos que tenim un territori verge entorn a l’oci, per explorar, dissenyar i crear.     

 Per començar, l’administració i en aquest cas l’ajuntament de Valls ha de fomentar  l’oci  però també la cultura . És necessari tenir una bona programació cultural de consum. S’ha de fer l’intent de prioritzar els espectacles de qualitat vers els espectacles més comercials, entenent que un bon equilibri entre aquest dos també és indispensable. En això tots hi estem d’acord i, en el cas de Valls, en els darrers temps ens hem posat al nivell que ens pertoca.    

 A nivell d’oferta privada en l’àmbit de l’oci nocturn, també ens toca definir en quines zones es poden ubicar aquest tipus d’espais . Dia a dia estem veient que aquest tipus d’oferta va desapareixent de la nostra ciutat.    

 Però tampoc no hauríem de caure en l’error de pensar que l’oferta privada i el consum com a forma d’oci és l’únic camí a treballar .  També recau en el conjunt de la societat el fet d’avançar cap a una cultura activa. I segurament és l’Ajuntament qui ha de fomentar la pedagogia cap a una cultura i forma d’administrar el nostre temps lliure de manera activa. L’ha de fomentar si vol tenir uns ciutadans actius i, en conseqüència, un poble viu. Són necessaris espais de creació, d’autoorganització ciutadana i és indispensable el suport a iniciatives populars que fomentin un oci participatiu i enriquidor.    

  Un impuls en aquesta direcció aportarà vida a la ciutat i pot fer que els seus ciutadans passin de ser consumidors habituals a creadors potencials, gestors del seu propi temps lliure i d’oci.     Nosaltres podem ser els propis actors, directors i gestors del nostre oci sense necessitat de consumir. En aquest camí hi apareixen expressions  com: oci-participatiu, oci-dinàmic, oci-associatiu, oci-creatiu, oci-solidari, etc… Potser ens costa a tots una mica d’imaginar i de practicar noves maneres i nous formats de com administrar el nostre temps lliure, i a sobre fer-ho en un marc de comunitat. Però segur que hi ha un ampli ventall de formes de dur-ho a terme i per això cal fer-ne pedagogia. Potser un  bon principi seria el de potenciar activitats en aquest sentit. Per començar i, a tothom penso que li agradaria, s’hauria de dir que és de franc.