L’Ajuntament de Valls té un problema amb els recursos humans: ni menja, ni deixa menjar. Fa anys que no creix si no és amb engrunes o per càrrecs de confiança, i, quan creix, ho fa tard i malament, sense donar resposta a totes les necessitats acumulades al llarg d’anys de restriccions i males praxis.

Fa molt temps que comprovem que l’aposta per uns recursos humans de qualitat no forma part de les expectatives d’aquest Ajuntament i les desigualtats (de sou, de condicions, d’accessos, de durada dels contractes,...), les dobles i triples escales per a mesurar treballadors i treballadores que fan la mateixes feines, i la migradesa de places de capítol 1 i la precarietat de molts dels treballadors i treballadores d’organismes autònoms i de serveis i empreses externalitzades, en són una bona mostra. I aquesta situació s’ha vist molt agreujada per la crisi que ha provocat la pandèmia que ha significat que moltes persones que treballen en un servei públic, però subcontractats per una empresa, s’hagin vist obligades a fer vacances o a acollir-se a ERTOs, a diferència de la resta de treballadors i treballadores públiques contractades directament.

Si volem polítiques públiques de qualitat, cal cuidar aquella mà d’obra que les ha de fer efectives i no escanyar les seves condicions de treball fins a límits tan poc ètics com passa en el Patronat Municipal d’Esports, amb un part de la plantilla externalitzada i amb els greuges comparatius que això suposa (per fer la mateixa feina, hi ha treballadores que cobren més que d’altres); a l’Escola Municipal de Música, on la temporalitat d’algunes places no permet consolidar el projecte; a VallsGenera, on la temporalitat dels contractes de molts treballadors i treballadores es cronifica com a mala praxis inherent a aquest organisme, i confereix més inestabilitat dels seus llocs de feina; a Serveis Socials on des de fa dies s’intenta desllorigar un greuge històric de contractació de les seves professionals; o a la Xarxa de Cultura on els treballadors i treballadores treballen amb sous precaris i en categories inferiors al que els correspondrien en jornades sovint maratonianes.

Tot plegat, una simptomatologia que fa aflorar una manca d’aposta política per cuidar, consolidar i garantir l’estructura que fa operativa i dona cara a l’administració local. Quan en realitat, les administracions i serveis públics haurien de ser garants, referents i promotors de bones pràctiques, i més ara, a les portes d’una nova crisi econòmica que deixarà ben tocada una bona part de la ciutadania i que incidirà en totes aquelles diferències que agreugen les desigualtats entre col·lectius.
 

Lurdes Quintero Gallego, militant de la CUP de Valls