[OPINIÓ] El somni d’una presó en flames. Un nou cicle perquè la vida ens deixi de fer nosa...
Dansa macabra de la vida que ens fa nosa. David Caño
El 18 d’octubre de 2019 un conjunt de malestars van esclatar a dues places del món, van incendiar els carrers, i ens van encendre els ulls. Unes vides ofegades van entrar en catarsi i van forçar la necessitat d’obrir nous camins possibles dins dels impossibles. Barcelona i Santiago de Xile, dues presons en flames, i de les columnes de fum se’n desprenia la insistència per la dignitat. Aleshores ens preguntàvem «què està passant?», ara entenem aquell motor: la lluita per una vida digna. La tardor de 2019 unes joves van perdre la por arreu del món, també va ser Hong Kong, Quito, La Paz, París, Beirut. Perdre la por era guanyar la llibertat. Era el mateix octubre, sobre la mateixa idea d’imaginar altres realitats, enmig de la mateixa determinació per la revolta, i sota la mateixa lluna decreixent.
Ja no es pot tenir una vida que valgui la pena viure, en complicitat amb una societat que ens roba tot el que és nostre, que privatitza la nostra existència, i que l’únic que ens dona és l’oportunitat de participar en la nostra pròpia dominació. I arriba un dia que apareix el cansament. I la impotència. I no pots, ni vols conformar-te. I t’adones que no estàs sola i que el teu malestar no és teu, com et volen fer creure, és de totes. I és quan apareix un nou horitzó anònim i col·lectiu, el de deixar d’anar morint a poc a poc, el d’alçar-se i posar-hi el cos, el de guanyar una vida digna.
La tardor del 2019 el capitalisme global arribava al col·lapse, va ser l’any convuls d’un món esgotat. Amb el 2020, la pandèmia va arribar i senzillament va catalitzar els diferents processos de desfragmentacions econòmiques, naturals i psicològiques que ja s’estaven donant. I del caos organitzat de les revoltes, vam passar al caos desorganitzat de la pandèmia. El 2019 els Estats van fer l’única cosa que saben fer quan ja no els hi queda res més, van fer un ús desmesurat de la força. Ara, als Estats ja no els queda ni la força.
Guanyar una vida digna, significa desocupar les relacions prefixades per l’ordre i per la dominació neoliberal, i el canvi comença en l’alteració de la vida quotidiana. Amb la pandèmia això s’està donant, i no només s’ha demostrat que els Estats no tenen capacitat per governar, sinó que s’ha transformat la idea que tenim de nosaltres mateixes, d’aquest país i dels seus límits. Un salt mental i una recombinació de les possibilitats. La pandèmia està significant un recodificador universal, els codis econòmics i d’acumulació de capital es bloquegen, els diners no serveixen per a tot i el que ens falten són altres realitats útils, ens adonem que els sabers que ara necessitem els hem destruït, s’han exiliat o s’han privatitzat i estem en mans de les farmacèutiques que tenen la vacuna, que el contracte colonial mundial s’agreuja i que la natura es crema i es desfà de forma irreversible. La pandèmia no es pot governar per la voluntat política humana, i això genera caos, està clar, però significa un multiplicador infinit de possibilitats, que fins ara no ens atrevíem ni a somiar.
Es diu que a Xile va començar tot i que a Xile també acabarà aquesta dictadura feixista neoliberal que ens colpeja la vida. A Xile l’embat ha estat directe contra la Constitució, han perforat la realitat, i això probablement farà emergir noves realitats que fins ara no eren imaginables. Per a la CUP-G guanyar una vida digna és precisament això, deixar de viure una vida que sentim que ens estan obligant a viure, que se’ns presenta com a una obvietat, atacar allò que ens ofega, i somiar altres maneres de viure.
La crueltat del capitalisme global ha buidat les relacions entre les persones, i s’han convertit en relacions basades en funcions, utilitats i interessos. És per això que des de la CUP-G creiem que la transformació ha de passar per un canvi de les relacions socials. Quan la vida és una presó, és precisament des de la mateixa vida i la relació amb les altres vides, des de la politització de la nostra existència, des d’on podem construir la crítica, sortir de la precarietat i de la dominació. Teixir un contrapoder i guanyar la transformació. El primer pas per a crear un contrapoder és escoltar els malestars que recorren el social, en comptes de gestionar-los o reprimir-los, i captar el potencial de les desobediències i petites resistències, que seran la base sobre la qual inventar una nova forma política.
Des de la CUP creiem que no hi ha una normalitat a la qual tornar, la vida que volem està fora d’aquesta normalitat. Volem la vida que neix de les xarxes comunitàries que al llarg d’aquesta pandèmia han passat per davant dels partits polítics. Una vida que signifiqui un moviment d’autodeterminació que identifica els seus problemes i els seus responsables, i desestabilitza l’estructura neoliberal sobre el que s’aixeca la vida actual. Una vida que signifiqui l’autodeterminació de la decisió anònima i col·lectiva, que implica crear les institucions polítiques i socials que ens corresponen, disposades a ser reinventades al servei de la vida i no del capital. Una vida que abandoni el paradigma de l’acumulació i s’instal·li en la frugalitat. Una vida on es redistribueixin els ingressos i es redueixi el temps de treball. Una vida on la igualtat estigui al centre de l’escena i la inversió prioritària es faci en energies socials, com l’educació, la salut o la investigació públiques. El problema de la vida només té una solució política, que no estigui condicionada pels valors del mercat, sinó pels valors de la vida digna.
El ir i venir luchando por las cosas más queridas, si bien nos gastó las manos,
nos deja abierta la vida.
Víctor Jara.
Lurdes Quintero Gallego
CUP – Un nou cicle per guanyar (CUP-G)