El 8 de març se celebra la Diada Internacional de les dones treballadores, una jornada que expressa la lluita de milions de dones que no tenen res més que el seu treball com a forma de vida.

Enguany, com l’any passat, hi ha convocada la Vaga General Feminista. I entenem aquesta vaga com a eina de demostració de força i resposta col·lectiva per reivindicar que, davant un sistema que ataca sistemàticament la vida, nosaltres apostem per un feminisme per canviar-ho tot, de baix a dalt.

“La pobresa té nom de dona” no és pas una frase feta. Les que més patim les retallades en drets socials, en educació, en sanitat, en el sistema de pensions, en la no implementació de la llei de dependència… som les dones.

Hi ha un concepte clau per entendre-ho: el sosteniment de la vida. Els homes han pogut anar a treballar i desenvolupar les seves carreres professionals gràcies al fet que sempre hi ha hagut una dona al darrera que realitzava les tasques del sosteniment de la vida (àpats, neteja, cures). Aquest fet no es destaca massa: l'home no ha tingut èxit en el món laboral per si mateix, sinó gràcies a aquesta tasca de la dona. En el moment que la dona entra en el món del treball no es fomenta la corresponsabilitat per a compartir el sosteniment de la vida i, per tant, de forma general la dona obté una càrrega doble: ha d'anar a treballar i seguir realitzant el sosteniment de la vida.

En els casos de dones que han arribat a llocs directius o amb responsabilitats elevades ningú es planteja que perquè aquesta dona pugui ser diputada, directiva, etc., el sosteniment de la vida l'ha de seguir fent algú, i en la majoria de casos no és la seva parella, sinó que és una altra dona en condicions molt més precàries. Dones que a la vegada també han de realitzar el seu sosteniment de la vida a casa o, en el pitjor dels casos, l'han hagut de deixar molt lluny, al seu país, a la seva mare o germana. Al final sempre són dones.

No es pot parlar d'aconseguir igualtat de gènere en els llocs directius per un sistema de quotes, sense resoldre la qüestió del sosteniment de la vida de fons, ja que el problema es traspassa a altres dones, que encara són més invisibles, i es generen també classes.

Tenim clar que això és una guerra. Una batalla entre el manteniment de la vida o el capitalisme patriarcal i l’imperi del mercat. I és que aquesta ha estat la lluita des de fa molts anys del feminisme: posar la vida al centre.

El 8 de març deixarem de fer les cures, de netejar, de rentar, de cuinar i de fer les atencions a les persones, cal que això sigui l’inici d’una nova forma d’organitzar i compartir els treballs de cures.

Volem parar de consumir. Volem construir estratègies de consum alternatives, que ajudin a crear un món just socialment i ambientalment.

Cal que parem escoles, instituts i universitats perquè el sistema educatiu en totes les seves etapes és el principal espai de socialització. En ell es reprodueix l’actual sistema capitalista i patriarcal, lluny de ser un espai on es creixi en equitat i igualtat social. En totes aquestes etapes també veiem que la història de les dones, la nostra història, ha estat invisibilitzada i apartada de les aules i dels llibres de text.

Reivindiquem també aquest 8 de març contra les reaccions patriarcals davant l’avenç de les dones en l’assoliment dels nostres drets, i enfront d’una dreta i extrema dreta que ha situat les dones, lesbianes i trans, i sobretot a les migrades, com a objectiu prioritari de la seva ofensiva ultraliberal i patriarcal.

Ester Huguet, regidora de la Crida per Valls-CUP