“(...)En
aquell 6 d’octubre del 1934 va ser la mort de Manuel Gonzàlez Alba la que
m’impressionà més: fill de pare andalús i de mare catalana, nascut a Valls,
militant del Partit Català Proletari, però, també –i molt- infatigable
treballador al servei de la llengua i la cultura catalanes. És una de tantes
personalitats del nostre passat recent, que les noves generacions ignoren. Però
no els en podem fer retret, car, qui els n’ha parlat, de Manuel Gonzàlez Alba?.
Per què aquest silenci sobre el gran compatriota independentista que fou Manuel
Gonzàlez Alba?(...)” (Josep Benet, Memòries I. De l’esperança a la desfeta,
1920-1939).

     Enguany, hem celebrat
els 25 anys del Memorial Manuel Gonzàlez Alba i ha estat una celebració
silenciosa, que ha passat d’esquitllentes, una situació que en Josep Benet ja
ens fa notar a les seves memòries. I cal que ens fem les mateixes preguntes que
ell es fa: per què aquest silenci, aquesta foscor? Per què aquest oblit envers
un català exemplar?

     Quan hom vol parlar
de Manuel Gonzàlez Alba, inevitablement cal fer referència a determinades
qüestions: la vinculació amb Valls, ja que hi va néixer; la seva condició de
fill d’immigrant; les Edicions de l’Arc de Barà, la més important col·lecció de
llibres polítics del país, en aquell moment, de la qual en fou director; la
participació en el fets de Prats de Molló; el seu interès per la llengua i la
cultura catalanes; i, és clar, els fets del 6 d’octubre de 1934.

     L'octubre de 1934 a
tot l'estat espanyol hi ha un temor, del tot fonamentat, davant la pujada del
feixisme a Alemanya, l'intent de cop d'estat nazi a Viena el juliol d’aquell
mateix any i l'assassinat del canceller Dolfus i la propaganda de la CEDA, la
dreta espanyola més tradicional, que recorda volgudament el liderat del Duce o
del Führer. Aleshores, les esquerres catalanes i les espanyoles opten per una
insurrecció que només resisteix uns dies a Astúries; a Catalunya el President
de la Generalitat, Lluís Companys, fa una proclama de refermament republicà i
nacional, tot però, dins d’una Espanya federal, i l'exèrcit rep l'ordre de
sufocar la rebel·lió. El resultat és conegut, un nucli de resistència decidida
i coratjosa als locals del CADCI (Centre Autonomista del Dependents del Comerç
i la Indústria) és abatut per la força més brutal d'uns obusos d'artilleria.
Allà, hi trobaren la mort Manuel Gonzàlez Alba, Jaume Compte i Amadeu Bardina.

     Manuel Gonzàlez Alba
era un home que de la cultura n'havia fet l'eix de la seva vida. La major part
de la seva activitat està lligada al món cultural. Si fem un breu repàs dels
seus amics de l’època, haurem de parlar de Joan Sales i de Núria Folch, de
Ventura Gassol, de Pompeu Fabra, de Miquel Ferrer i de la Librería Italiana. En
Gonzàlez Alba, es movia en un món de lletres impreses i d’editorials, eines
totes elles per a transformar un món que volia diferent I, és en aquest ambient
que participaria en tota mena d'aventures editorials encaminades a normalitzar
plenament la llengua catalana, la seva gran passió intel·lectual.

     Les seves aventures i
inquietuds trobaren la fi aquell 6 d’octubre. Manuel Gonzàlez Alba, aquell home
de conviccions fermes i políticament compromès, amant del país, de la natura,
de la llibertat i de la justícia, no va dubtar quan el President de la seva
terra el va reclamar. Ell fou un dels milers que participà en la crida. Alguns
van morir aleshores; d'altres, milers d'altres, ho farien poc després, quan el
feixisme instal·lat al cor de l'exèrcit espanyol esclatà el juliol del 1936.

     L’any 2001, la ciutat
de Valls va lloar la figura d'en Manuel Gonzàlez Alba durant les festes
decennals de la Candela, 
instal·lant el seu retrat a la Galeria de Vallencs Il·lustres, on va
quedar envoltat de més d’un “Il·lustre” dubtós.

     En canvi, allò que no
n’és gens ni mica de dubtós, és la incomoditat que aquest personatge suposa per
alguns sectors vallencs a causa del seu ideari polític; tot fa pensar, tot fa
deduir, que aquesta deu ser la raó per la qual Manuel Gonzàlez Alba és
totalment ignorat per part de les institucions, sobretot les locals. I és que
són les institucions locals les principals responsables de reconèixer i de
divulgar el patrimoni humà de la ciutat i de facilitar i promoure la
transmissió dels valors que aquests personatges representen. És responsabilitat
de les institucions locals educar, ensenyar, fer llum sobre la història i sobre
aquells i aquelles que hi van participar i que  la van fer.

      La nul·la
presència d’en Manuel Gonzàlez Alba en la vida vallenca, només pot ser
considerada com un engany conscient, com una manipulació de la nostra història
particular, i per tant, de la nostra memòria.

     Però alguna responsabilitat també hi
tenim tots nosaltres, és a dir, la societat vallenca en general, perquè fa de
mal explicar que només hi hagués un reduït grup de gent a l’acte de celebració
del Memorial, la xerrada Els nostres referents històrics del segle XX a càrrec de l’historiador
Abel Caldera.

     Alguna reflexió cal
que fem tots plegats, al voltant de per què s’omplen actes de commemoració
d’esdeveniments i personatges reconeguts mundialment, i en canvi s’obvien els
que tracten de fets i noms de casa nostra.

    Malgrat tot, el Memorial
Manuel Gonzàlez Alba, aquest nostre català, vallenc, independentista i
compromès, ens continua acompanyant, i en aquest silenciós 25è aniversari, des
de la CUP volem donar les gràcies a tots i a totes els qui l’han fet possible
al llarg d’aquests anys, a tots aquells i aquelles que hi han participat i també
a tothom que ho continuarà fent o que s’hi afegirà en el futur.

     “(...)La nit del 6
d’octubre. De quin any?. De tots els anys ja, de sempre. Que ja no en vindrà
cap més que no en sigui la commemoració. Només un fet major podria superar-lo:
la consagració de la nostra independència. Que sinó, el reviurem cada any amb
aquella frescor sempre nova que tenen les coses, un cop entrades ja per camins
d’eternitat.(...)” (Ventura Gassol. Penal de Cartagena, 01.desembre.1935).