Gràcies a la
majoria absoluta obtinguda a les urnes l’any 1982, el Partido Socialista Obrero
Español accedia a la presidència de l’Estat Espanyol sota el lideratge de
Felipe González. Tot seguit, van tirar endavant una política econòmica que
entrava en contradicció amb un terme, ‘socialista’, que encara ara exhibeixen
les seves sigles.

La política
econòmica del nou govern va impulsar l’anomenada “reconversió industrial”, que
portaria a l’atur a gairebé 100.000 persones i que va tenir com una de les
seves principals conseqüències el desmantellament de bona part de la indústria

siderúrgica i de
les drassanes existents a l’Estat espanyol. Es tractava d’un pla marcadament
liberal, que va dur a terme successives reformes laborals. Aquestes reformes,
entre d’altres, van donar lloc al "plan de empleo juvenil" -origen
dels anomenats contractes “brossa”- i també a la legalització de les Empreses
de Treball Temporal (ETT), amb la conseqüent precarització de les condicions
dels treballadors.

Aquestes reformes
van acabar per provocar la primera vaga general de la democràcia - el 14 de
desembre de 1988 - i que va dur a milers de persones al carrer. Tot i les

protestes, res va
aturar el desmantellament de l’estat del benestar. Així, el PSOE feia la feina
bruta a la dreta. Una dreta que, amb el camí preparat, acabaria accedint a
poder de l’Estat uns anys més tard.

Quinze anys després
tornem a trobar-nos amb el mateix escenari: Un govern del PSOE al poder i un
anomenat pla d’austeritat que no és altra cosa que l’inici d’una gran reforma
laboral destinada a eliminar les escorrialles de l’estat del benestar.

Si tot continua com
fins ara, després d’aquesta retallada de la despesa arribarà la reforma
laboral: abaratiment del l’acomiadament, eliminació de restriccions a les ETT,
creació d’un nou contracte juvenil sense drets, limitació de la negociació
col·lectiva (eliminant els convenis sectorials), elevació de l’edat de
jubilació als 67 anys, substitució de les pensions d’orfandat i viduïtat per
indemnització en molts casos, etc.

Així, les
polítiques d’austeritat aprovades pel govern espanyol suposen, altre cop, la
reducció de la despesa pública, tot augmentant la càrrega d’aquell qui menys té
(amb l’augment d’impostos indirectes) i la congelació de les pensions. Tot i
que aquestes mesures han de servir per reduir l'increment exponencial del deute
públic, aquest deute està generat, en gran part, per una reducció d’ingressos i
no pas - tal i com diuen les veus oficials - per un excés de la despesa.

Creiem, doncs, que
s’haurien de prendre mesures per augmentar els ingressos. Es podrien apujar,
per exemple, els impostos progressius per a que pagui més aquell qui més té
(eliminant les SICAV i augmentant els trams més alts de l’IRPF), combatent
seriosament el frau fiscal, recuperant la injecció de diners públics que s’està
realitzant a la banca (un dels sectors culpables de la situació actual i que,
malgrat la conjuntura segueix tenint beneficis ben sucosos)...

Les mesures que es
volen dur a la pràctica, a més, no servirien per reduir significativament el
dèficit. Quan el govern espanyol parla de la retallada de sous dels funcionaris
explica que l'Estat s'estalviarà uns quants milers de milions d'euros, però no
explica d'altres "detalls", com ara que aquests diners tributen a
l'IRPF, que quan els funcionaris anessin a comprar amb aquests diners es
recaptaria una part d'IVA... És a dir, el dèficit no es redueix substancialment
amb mesures com la disminució dels salaris, tot i que sí que tenen una
afectació important sobre els assalariats que som víctimes dels retalls a la
nòmina.

Malgrat tot,
s'estan presentant aquestes mesures com les úniques que poden reduir la despesa
pública. Pensem que això no és cert. Aquestes iniciatives, en definitiva, només
pretenen acontentar l’FMI i la
UE. Hi ha, però, alternatives; com ara la retallada de la
despesa militar i del nombre d'alts càrrecs, d’assessors de nomenament polític
(en la majoria de casos superflus i nomenats en funció del repartiment de quotes
de poder entre partits i no per criteris professionals)... Segons el nostre
parer, també serien bones mesures l’establiment de mecanismes per acabar d’una
vegada per totes amb la corrupció política i la reducció dràstica de despeses
de protocol i de propaganda institucional (partidista).

Per abordar els motius de fons de la crisi capitalista hauríem de fixar les
bases per a un canvi de model. Aquests canvis passen per limitar les
transferències internacionals de capitals (per evitar l'especulació i evitar
les deslocalitzacions), per recuperar per al sector públic els serveis que
generen riquesa i que s'han privatitzat i també per fomentar el cooperativisme
en el marc d'un model econòmic productiu i de proximitat. Aquest darrer, que
cobreixi les necessitats materials de la societat, i que s’orienti a l'atenció
social i no cap a sectors especulatius basats en el consumisme i en creixement
continu. Un model, en definitiva, que permeti mantenir i augmentar els drets
socials. Hem de pensar en el nostre present però, sobretot, en el futur que
volem.