D’entrada pot semblar que aquestes són unes eleccions rutinàries, d’aquelles que toca fer, i que no tenen més trascendència que veure qui té més diners per fer propaganda. Fins i tot, sembla que hi hagi qui es troba còmode fent del nostre vot un simple producte de màrqueting. Vivim un episodi més de la decadència de la política municipal i els partits convencionals se senten satisfets. Noves promeses faraòniques, falces rialles, paper satinat i els mateixos debats que fa 4 anys…

Però, per molt que s’hi esforcin, no podran ocultar que en aquestes eleccions ens hi juguem molt més del que ens volen fer creure. El 22 de maig ens tocarà decidir si volem continuar sent gent resignada i conformista, o si pel contrari encara som capaços d’indignar-nos i reaccionar.

La crisi que vivim va molt més enllà de la crueltat de l’atur i de l’endeutament, es tracta d’una crisi econòmica, social i de valors que ens ha deixat a tots paralitzats, intentant salvar els mobles. Davant dels nostres ulls, la pròpia crisi és utilitzada per imposar-nos un nou model socioeconòmic: privatització progressiva del sistema públic, màxima concentració del control mediàtic i econòmic i desactivació de la ciutadania per disposar d’una societat amb poca capacitat de resposta. Aquesta recepta, que s’aplica internacionalment arreu on hi ha una crisi, és ben bé el que ha començat a desenvolupar la sociovergència vallenca.

El pacte entre CiU i PSC ha anat configurant un discurs únic, molt ben apuntalat per un fort aparell de propaganda, que impedeix que aflori la opinió crítica amb el que està passant a Valls. Però la realitat és la que és, i encara resta molta gent disposada a conèixer-la i denunciar tot allò que s’ha decidit en contra de l’interès públic. Podríem parlar de com s’ha abandonat Ona Valls, l’emisora municipal de tots; de com hem desaprofitat 4 anys sense que hi hagi hagut política turísitica, de comerç o industrial. Podríem extendre’ns molt explicant l’error que va ser aprovar l’ARE de Ruanes i ubicar el Museu Casteller fora del poble, podríem recordar que l’aparcament soterrat al Pati no ha tingut cap efecte en la revitalització del barri, però en canvi ens ha deixat en mans de les concessionàries. Caldrà explicar per què hem externalitzat el servei d’enllumenat i per què s’han prioritzat els interessos d’empreses privades apostant pel sotarrament de contenidors. Algú haurà de donar explicacions de per què s’ha abandonat el Kursaal i per què el Pius Hospital de Valls no ha tingut direcció política fins que han arribat les grans retallades sanitàries. Convindria saber com s’ha permès que hi hagin partides dels pressupostos municipals destinades a educació i benestar social que s’han reduït, i com és possible que PSC i CiU hagin respost tan tímidament a la crisi.

Poca informació i molta propaganda. Grans dosis d’emotivitat però poques idees i menys reflexió. Un alcalde omnipresent i cada cop menys ciutadania. Aquesta és la fórmula que pot acostar CiU a la majoria absoluta, però que condemna Valls a seguir sense model de ciutat i amb una democràcia sota mínims.

La propaganda del govern ens ha fet creure que a Valls tothom pensa igual, que tot rutlla i que el projecte sociovergent és una opció d’èxit, però aquesta tàctica política té una conseqüència nefasta, si tothom pensa igual, ningú pensa. Ningú s’atreveix a dir-li a l’emperador que va despullat. Ningú planteja transformacions de la ciutat per adaptar-la a aquesta crisi debastadora. Com hi pot haver crisi en una ciutat on tot va tan bé?

Des de la CUP sabem que ens toca la difícil tasca de rebatre els arguments del pensament únic sociovergent i, alhora, aportar una alternativa solvent i engrescadora, que aglutini tota l’esquerra vallenca. Aquest és el gran repte del 22 de maig, el repte d’una generació que rebutja les cotilles dels partits convencionals, el repte de defensar l’únic projecte polític complert que es posarà sobre la taula en aquestes eleccions, el repte de fer prevaldre la capacitat de treball d’un equip extens de vallencs i vallenques, per sobre de la professionalització de la política. I sobretot, el repte d’il·lusionar a tota la gent d’esquerres de Valls entorn a un programa polític agoserat i tranformador que retorni la confiança en la ciutat.

Sense cap mena de dubte, el 22 de maig la CUP esquerdarà el sistema. Però encara ens fa falta el més important, la mobilització de tots els vallencs i vallenques que no es resignen i que viuen críticament la ciutat.